EN RESPOSTA A JOSEP MARIA TERRICABRAS
Antonio Jimeno
President del sindicat AMES
El senyor Terricabras, catedràtic de filosofia a la Universitat de Girona i, per tant, funcionari docent amb plaça en propietat, ha proposat en el document titulat "Pacte nacional per a l’educació; oportunitat i compromís", l'establiment d'un nou model de professorat per l'ensenyament no universitari (Primària i Secundària), en el qual es superi el concepte de "plaça en propietat definitiva". Per això, proposa l'establiment d'un model en què la selecció del professorat la faci una comissió formada, entre altres, per algun membre no docent del Consell Escolar; que la selecció es faci segons el perfil que decideixi el propi Consell Escolar i que la provisió inicial de la plaça sigui per un període d'un any, renovable anualment si l’avaluació és positiva. Així mateix proposa que en les retribucions incideixi el grau d'implicació del professor en el projecte educatiu del centre i la seva participació en les activitats educatives complementàries i extraescolars (pàgines 9, 13, 17 i 18).
Cal destacar que aquest sistema d'accés no només permet sinó que afavoreix l'entrada de qualsevol persona pel simple fet d'afinitat personal o ideològica amb el Director. El mateix es pot dir sobre la seva continuïtat en el centre. La raó d'això radica en què en el procediment proposat per Terricabras no es contempla cap dada objectiva, com pot ser la formació acadèmica i professional del professor candidat o la valoració de la seva capacitat docent, que és el més important. Aquesta es podria valorar a través dels resultats dels seus alumnes en proves externes objectives, com són les PAU, o com podrien ser les proves de competències bàsiques, si aquestes canviessin cada curs, tinguessin una correcció externa, es fessin al final de l'etapa i tinguessin valor acadèmic per accedir a l'etapa següent.
És lamentable que en aquest apartat es parli d'activitats educatives complementàries i extraescolars i no es parli de resultats en quan aprenentatge, és a dir que es menyspreï la funció docent i que la funció del professor de Primària i Secundària es vulgui reduir al simple acolliment de nens i adolescents. Ara, després de la proposta del senyor Terricabras, és més necessari que mai exigir que l'accés dels funcionaris docents de Primària i Secundària al seu lloc de treball es faci per un procediment públic, transparent, basat en dades objectives (capacitat i mèrits) i amb garanties que permetin a la part més dèbil, el professor, la seva defensa professional. No estaria de més que el senyor Terricabras demanés el mateix per l'accés a l'ensenyament universitari, en lloc de voler traspassar l'actual endogàmia universitària a la Primària i la Secundària.
Si realment el senyor Terricabras creu que l'estabilitat laboral d'un funcionari docent ha de dependre del que cada any opini la direcció del centre ho hauria de demanar també per ell mateix i, si no ho fa, és que aquest senyor és un incoherent. Si en realitat no ho pensa però ho ha dit per acontentar a alguns responsables del Departament d'Educació, és evident que aquest senyor és un incoherent. En conclusió, o el senyor Terricabras renuncia a la seva plaça en la Universitat de Girona i passa a tenir un contracte anual o, com que no es convenient que una persona incoherent sigui professor de filosofia, especialment de lògica i d'ètica, aquest senyor hauria de deixar d'impartir classes d'aquestes matèries.
Sobre les característiques generals del docent el senyor Terricabras diu que és imprescindible que el docent tingui una bona formació personal, que integri aspectes emocionals i que sigui moralment fiable (pàg. 7). És evident que aquestes qualitats són molt convenients pels docents, però cal concretar que ha d'entendre el Departament per "aspectes emocionals" i per "moralment fiable" i, el que és més important, qui les avaluarà i com es farà aquesta avaluació. Serà feta per funcionaris de carrera o per funcionaris de confiança? És evident que si ho fan aquest últims i seguin uns aspectes tan subjectius com els abans esmentats, s'estaria obrint una porta a l'arbitrarietat i l'amiguisme.
Sobre el model pedagògic el senyor Terricabras afirma que per a què la formació i els coneixements dels docents pugui tenir una bona traducció en la pràctica docent, aquests s’han de correspondre amb un model pedagògic basat en una concepció constructivista i en una constant disposició a incorporar les innovacions contrastades que s’adiguin amb aquest model pedagògic (pàg. 8). És lamentable veure com sota la defensa d'una bona estratègia educativa per a una determinada situació, s'intenta establir un únic model pedagògic lícit. En un país modern com és Catalunya, on es respecten les llibertats individuals i col·lectives, està totalment fora de context intentar imposar el constructivisme per a tothom i per sempre, quan hi ha altres models pedagògics que poden anar millor per a determinats temes o per a determinats alumnes. Cal reivindicar el dret de cada professor per utilitzar la metodologia que consideri més adequada i que aquesta llibertat només estigui supeditada als resultats dels seus alumnes davant de proves objectives.
Sobre la formació del professorat el senyor Terricabras proposa un nou model per a tot l’ensenyament no universitari, amb el títol de llicenciatura per a tothom o el títol equivalent en el nou marc universitari, i que en el cas dels professors de Secundària, ha de consistir en una primera especialitat per impartir tant a nivell d'ESO com de Batxillerat, i en una segona per impartir com a mínim a nivell d'ESO (pàgines 9 i 10). Una de les grans conquistes del nostre sistema educatiu ha estat que l'alumne disposa a partir dels 12 anys d'un professor especialista en cada assignatura, és a dir un llicenciat, un enginyer o un arquitecte que ha estudiat una carrera de 4 o 5 anys i que, per tant, pot transmetre la seva il·lusió per aquella matèria. És per tant inacceptable que per motius economicistes (la falsa polivalència del professor generalista) ara es vulgui disminuir el nivell de formació del futur professorat. Un alumne de 14 o més anys no accepta que el professor no conegui molt bé la seva matèria i té una resposta emotiva molt diferent si detecta que al professor no li agrada especialment la matèria que imparteix.
En conclusió, en front de la proposta del professor Terricabras crec que s'ha de reivindicar la figura del professor especialista a l'ESO i al Batxillerat, la carrera docent amb possibilitat d'accés a la Universitat, la llibertat de càtedra i l'estabilitat laboral del funcionari docent de Primària i Secundària. Només així es pot assegurar la independència de criteri i la llibertat davant de possibles arbitrarietats i errors en el sistema educatiu. Respecte a això últim només cal recordar les dificultats que han tingut i tenen els professors de l'ensenyament privat per denunciar públicament els problemes de l'actual sistema educatiu.
Finalment vull destacar que no entenc per què els tres grans sindicats de Primària i Secundària encara no han dit res en defensa dels seus afiliats, més si es considera que també afecta als mestres de Primària que són els seus votants majoritaris. És que ja no els preocupen els abusos que es poden donar? O és que amb el nou govern ja no els interessa defensar als funcionaris docents?
Antonio Jimeno
President del sindicat AMES
Des dels sindicat AMES et proposem que:
a) Demanis al Director del teu centre que es tracti aquest tema en la propera reunió del Claustre de Professors i, si s'escau, que feu arribar les vostres conclusions a l'honorable Consellera d'Educació, la senyora Marta Cid.
b) Que ens enviïs una còpia d'aquestes conclusions a ames@telefonica.net
c) Que facis arribar les teves opinions al senyor Terricabras info@terricabras-filosofia.info
President del sindicat AMES
El senyor Terricabras, catedràtic de filosofia a la Universitat de Girona i, per tant, funcionari docent amb plaça en propietat, ha proposat en el document titulat "Pacte nacional per a l’educació; oportunitat i compromís", l'establiment d'un nou model de professorat per l'ensenyament no universitari (Primària i Secundària), en el qual es superi el concepte de "plaça en propietat definitiva". Per això, proposa l'establiment d'un model en què la selecció del professorat la faci una comissió formada, entre altres, per algun membre no docent del Consell Escolar; que la selecció es faci segons el perfil que decideixi el propi Consell Escolar i que la provisió inicial de la plaça sigui per un període d'un any, renovable anualment si l’avaluació és positiva. Així mateix proposa que en les retribucions incideixi el grau d'implicació del professor en el projecte educatiu del centre i la seva participació en les activitats educatives complementàries i extraescolars (pàgines 9, 13, 17 i 18).
Cal destacar que aquest sistema d'accés no només permet sinó que afavoreix l'entrada de qualsevol persona pel simple fet d'afinitat personal o ideològica amb el Director. El mateix es pot dir sobre la seva continuïtat en el centre. La raó d'això radica en què en el procediment proposat per Terricabras no es contempla cap dada objectiva, com pot ser la formació acadèmica i professional del professor candidat o la valoració de la seva capacitat docent, que és el més important. Aquesta es podria valorar a través dels resultats dels seus alumnes en proves externes objectives, com són les PAU, o com podrien ser les proves de competències bàsiques, si aquestes canviessin cada curs, tinguessin una correcció externa, es fessin al final de l'etapa i tinguessin valor acadèmic per accedir a l'etapa següent.
És lamentable que en aquest apartat es parli d'activitats educatives complementàries i extraescolars i no es parli de resultats en quan aprenentatge, és a dir que es menyspreï la funció docent i que la funció del professor de Primària i Secundària es vulgui reduir al simple acolliment de nens i adolescents. Ara, després de la proposta del senyor Terricabras, és més necessari que mai exigir que l'accés dels funcionaris docents de Primària i Secundària al seu lloc de treball es faci per un procediment públic, transparent, basat en dades objectives (capacitat i mèrits) i amb garanties que permetin a la part més dèbil, el professor, la seva defensa professional. No estaria de més que el senyor Terricabras demanés el mateix per l'accés a l'ensenyament universitari, en lloc de voler traspassar l'actual endogàmia universitària a la Primària i la Secundària.
Si realment el senyor Terricabras creu que l'estabilitat laboral d'un funcionari docent ha de dependre del que cada any opini la direcció del centre ho hauria de demanar també per ell mateix i, si no ho fa, és que aquest senyor és un incoherent. Si en realitat no ho pensa però ho ha dit per acontentar a alguns responsables del Departament d'Educació, és evident que aquest senyor és un incoherent. En conclusió, o el senyor Terricabras renuncia a la seva plaça en la Universitat de Girona i passa a tenir un contracte anual o, com que no es convenient que una persona incoherent sigui professor de filosofia, especialment de lògica i d'ètica, aquest senyor hauria de deixar d'impartir classes d'aquestes matèries.
Sobre les característiques generals del docent el senyor Terricabras diu que és imprescindible que el docent tingui una bona formació personal, que integri aspectes emocionals i que sigui moralment fiable (pàg. 7). És evident que aquestes qualitats són molt convenients pels docents, però cal concretar que ha d'entendre el Departament per "aspectes emocionals" i per "moralment fiable" i, el que és més important, qui les avaluarà i com es farà aquesta avaluació. Serà feta per funcionaris de carrera o per funcionaris de confiança? És evident que si ho fan aquest últims i seguin uns aspectes tan subjectius com els abans esmentats, s'estaria obrint una porta a l'arbitrarietat i l'amiguisme.
Sobre el model pedagògic el senyor Terricabras afirma que per a què la formació i els coneixements dels docents pugui tenir una bona traducció en la pràctica docent, aquests s’han de correspondre amb un model pedagògic basat en una concepció constructivista i en una constant disposició a incorporar les innovacions contrastades que s’adiguin amb aquest model pedagògic (pàg. 8). És lamentable veure com sota la defensa d'una bona estratègia educativa per a una determinada situació, s'intenta establir un únic model pedagògic lícit. En un país modern com és Catalunya, on es respecten les llibertats individuals i col·lectives, està totalment fora de context intentar imposar el constructivisme per a tothom i per sempre, quan hi ha altres models pedagògics que poden anar millor per a determinats temes o per a determinats alumnes. Cal reivindicar el dret de cada professor per utilitzar la metodologia que consideri més adequada i que aquesta llibertat només estigui supeditada als resultats dels seus alumnes davant de proves objectives.
Sobre la formació del professorat el senyor Terricabras proposa un nou model per a tot l’ensenyament no universitari, amb el títol de llicenciatura per a tothom o el títol equivalent en el nou marc universitari, i que en el cas dels professors de Secundària, ha de consistir en una primera especialitat per impartir tant a nivell d'ESO com de Batxillerat, i en una segona per impartir com a mínim a nivell d'ESO (pàgines 9 i 10). Una de les grans conquistes del nostre sistema educatiu ha estat que l'alumne disposa a partir dels 12 anys d'un professor especialista en cada assignatura, és a dir un llicenciat, un enginyer o un arquitecte que ha estudiat una carrera de 4 o 5 anys i que, per tant, pot transmetre la seva il·lusió per aquella matèria. És per tant inacceptable que per motius economicistes (la falsa polivalència del professor generalista) ara es vulgui disminuir el nivell de formació del futur professorat. Un alumne de 14 o més anys no accepta que el professor no conegui molt bé la seva matèria i té una resposta emotiva molt diferent si detecta que al professor no li agrada especialment la matèria que imparteix.
En conclusió, en front de la proposta del professor Terricabras crec que s'ha de reivindicar la figura del professor especialista a l'ESO i al Batxillerat, la carrera docent amb possibilitat d'accés a la Universitat, la llibertat de càtedra i l'estabilitat laboral del funcionari docent de Primària i Secundària. Només així es pot assegurar la independència de criteri i la llibertat davant de possibles arbitrarietats i errors en el sistema educatiu. Respecte a això últim només cal recordar les dificultats que han tingut i tenen els professors de l'ensenyament privat per denunciar públicament els problemes de l'actual sistema educatiu.
Finalment vull destacar que no entenc per què els tres grans sindicats de Primària i Secundària encara no han dit res en defensa dels seus afiliats, més si es considera que també afecta als mestres de Primària que són els seus votants majoritaris. És que ja no els preocupen els abusos que es poden donar? O és que amb el nou govern ja no els interessa defensar als funcionaris docents?
Antonio Jimeno
President del sindicat AMES
Des dels sindicat AMES et proposem que:
a) Demanis al Director del teu centre que es tracti aquest tema en la propera reunió del Claustre de Professors i, si s'escau, que feu arribar les vostres conclusions a l'honorable Consellera d'Educació, la senyora Marta Cid.
b) Que ens enviïs una còpia d'aquestes conclusions a ames@telefonica.net
c) Que facis arribar les teves opinions al senyor Terricabras info@terricabras-filosofia.info
PRIMER COMUNICAT DEL SINDICAT AMES SOBRE EL DOCUMENT BASE DEL "PACTE NACIONAL PER A L'EDUCACIÓ"
El dijous 20 de gener va ser presentat el document que ha elaborat una comissió d'experts anomenada pel Departament d'Educació. Ara pot ser discutit per tota la comunitat educativa. L'objectiu és que serveixi per arribar, abans de l'estiu, a un gran pacte per a l'educació signat per tots els partits polítics, els sindicats i la resta de sector implicats.
La nostra primera valoració és de sorpresa davant que no es fa cap referència a l'alumnat, és a dir no es diu res sobre com aconseguir estimular-lo a estudiar més, a adquirir hàbits de treball i a millorar la seva capacitat d'esforç. En el document només es parla del professorat, dels pares i mares (AMPA), dels ajuntaments, de l'autonomia dels centres i de l'accés als centres. Nosaltres ens fem la següent pregunta: ¿Com es pot pensar que el nostre sistema educatiu funciona tant malament -com ha revelat l'informe PISA- exclusivament perquè els professors no estan ben preparats, perquè els pares i mares no coneixen prou bé el Projecte Educatiu del Centre, per què els centres no tenen prou autonomia o perquè els Ajuntaments no estan participant prou en les escoles? No serà que el problema és un altre? No serà que la promoció automàtica i un mal tractament de la diversitat fins els 16 anys no funciona, ni pot funcionar mai?
Nosaltres opinem que una bona llei d'educació hauria d'estimular a l'alumne a treballar i això requereix que tot alumne pugui trobar estímuls i un camí adequat a les seves capacitats i interessos de futur. Si no aconseguim aquesta fita, mai es produirà cap millora significativa en el nostre sistema educatiu.
Els problemes que presenta el nostre ensenyament no se solucionen, com es proposa en aquest document, canviant els requisits que s'exigeixen per arribar a ser professor, disminuint el seu horari, establint permisos laborals pels pares per anar a parlar amb el tutor, establint una setmana de vacances el mes de febrer, sent més exigents per donar concerts amb centres privats o revisant el funcionament dels consells escolars. És evident que en tots aquests punts hi ha moltes coses que es poden millorar, però quedar-se aquí és no saber el que està passant en els nostres centres d'ESO i Batxillerat. Aquest document és un bon exemple dels resultats que s'aconsegueixen quan el primer que es busca no és millorar el sistema educatiu sinó satisfer als diferents col·lectius. A saber:
a. Uns sindicats que només demanen millores de tipus econòmic i no de tipus professional, com és recuperar les competències necessàries per poder ensenyar i educar, avui molt disminuïdes a causa de la promoció automàtica i els decrets de drets i deures de l'alumnat.
b. Unes associacions de pares que sobretot demanen que els centres estiguin oberts més dies i mes hores, sense introduir cap diferència entre la Primària i la Secundària. En la Secundària el més important no és el fet de recollir alumnes moltes hores sinó proporcionar-los una bona formació.
c. Uns partit polítics que no volen admetre que la pèrdua d'alumnat del centres públics no s'origina per l'existència de centres privats concertats sinó pel fet d'estar obligats a seguir un itinerari únic fins els 16 anys i, en conseqüència, no poder oferir una via d'excel·lència gratuïta per a tots com sempre havien fet.
La consellera ha fet molt bé en no assumir ja aquests plantejaments. Ara cal que escolti a les associacions de professors i als sindicats de professors de Secundària, que sempre han estat els gran oblidats. Amb un professorat que se sent menyspreat perquè no es té en compte la seva opinió, que és l'única veu dels "experts" perquè procedeix de l'experiència diària, difícilment pot anar bé cap llei d'ensenyament.
Catalunya precisa de lleis realistes que solucionin problemes concrets, tant presents com futurs, i no lleis que simplement reflecteixin els interessos de determinats grups de pressió. Esperem que el seny s'imposi i s'iniciï un debat en profunditat sobre l'educació i sobre l'ensenyament. És preferible aconseguir un document base amb consens d'aquí un any i mig que posar-se ja a fer una llei sobre un document que desaprova gran part dels professionals que l'han d'aplicar.
Sindicat de professors AMES
La nostra primera valoració és de sorpresa davant que no es fa cap referència a l'alumnat, és a dir no es diu res sobre com aconseguir estimular-lo a estudiar més, a adquirir hàbits de treball i a millorar la seva capacitat d'esforç. En el document només es parla del professorat, dels pares i mares (AMPA), dels ajuntaments, de l'autonomia dels centres i de l'accés als centres. Nosaltres ens fem la següent pregunta: ¿Com es pot pensar que el nostre sistema educatiu funciona tant malament -com ha revelat l'informe PISA- exclusivament perquè els professors no estan ben preparats, perquè els pares i mares no coneixen prou bé el Projecte Educatiu del Centre, per què els centres no tenen prou autonomia o perquè els Ajuntaments no estan participant prou en les escoles? No serà que el problema és un altre? No serà que la promoció automàtica i un mal tractament de la diversitat fins els 16 anys no funciona, ni pot funcionar mai?
Nosaltres opinem que una bona llei d'educació hauria d'estimular a l'alumne a treballar i això requereix que tot alumne pugui trobar estímuls i un camí adequat a les seves capacitats i interessos de futur. Si no aconseguim aquesta fita, mai es produirà cap millora significativa en el nostre sistema educatiu.
Els problemes que presenta el nostre ensenyament no se solucionen, com es proposa en aquest document, canviant els requisits que s'exigeixen per arribar a ser professor, disminuint el seu horari, establint permisos laborals pels pares per anar a parlar amb el tutor, establint una setmana de vacances el mes de febrer, sent més exigents per donar concerts amb centres privats o revisant el funcionament dels consells escolars. És evident que en tots aquests punts hi ha moltes coses que es poden millorar, però quedar-se aquí és no saber el que està passant en els nostres centres d'ESO i Batxillerat. Aquest document és un bon exemple dels resultats que s'aconsegueixen quan el primer que es busca no és millorar el sistema educatiu sinó satisfer als diferents col·lectius. A saber:
a. Uns sindicats que només demanen millores de tipus econòmic i no de tipus professional, com és recuperar les competències necessàries per poder ensenyar i educar, avui molt disminuïdes a causa de la promoció automàtica i els decrets de drets i deures de l'alumnat.
b. Unes associacions de pares que sobretot demanen que els centres estiguin oberts més dies i mes hores, sense introduir cap diferència entre la Primària i la Secundària. En la Secundària el més important no és el fet de recollir alumnes moltes hores sinó proporcionar-los una bona formació.
c. Uns partit polítics que no volen admetre que la pèrdua d'alumnat del centres públics no s'origina per l'existència de centres privats concertats sinó pel fet d'estar obligats a seguir un itinerari únic fins els 16 anys i, en conseqüència, no poder oferir una via d'excel·lència gratuïta per a tots com sempre havien fet.
La consellera ha fet molt bé en no assumir ja aquests plantejaments. Ara cal que escolti a les associacions de professors i als sindicats de professors de Secundària, que sempre han estat els gran oblidats. Amb un professorat que se sent menyspreat perquè no es té en compte la seva opinió, que és l'única veu dels "experts" perquè procedeix de l'experiència diària, difícilment pot anar bé cap llei d'ensenyament.
Catalunya precisa de lleis realistes que solucionin problemes concrets, tant presents com futurs, i no lleis que simplement reflecteixin els interessos de determinats grups de pressió. Esperem que el seny s'imposi i s'iniciï un debat en profunditat sobre l'educació i sobre l'ensenyament. És preferible aconseguir un document base amb consens d'aquí un any i mig que posar-se ja a fer una llei sobre un document que desaprova gran part dels professionals que l'han d'aplicar.
Sindicat de professors AMES
CANVIS EN LES PROVES D’ACCÉS A LA UNIVERSITAT (PAU)
Els responsables de les PAU tenen el propòsit de canviar el format d’aquestes proves i passar a unes proves amb aproximadament un 70% de la nota en base a un test (bateria de preguntes acompanyades de diferents respostes en les quals l'alumne ha de triar la resposta correcta) i un 30% en base a preguntes convencionals. Segons el que sabem, només en Dibuix podrien acceptar continuar amb el tipus de prova actual. Aquest any es començarà introduint una petita part de la prova en format test i progressivament aquesta part anirà creixent.
Segons han comentat els responsables de les PAU en determinats exàmens d’algunes matèries s’han detectat diferències de fins tres punts en funció de qui sigui el corrector i, evidentment, això és una situació que pot originar molts problemes a l’Administració davant d’una reclamació per la via legal. És evident que es deuen referir a matèries en les quals el coordinador no ha proporcionat unes pautes prou detallades de correcció. Per intentar evitar aquest tipus de problema en la part de preguntes convencionals, els responsables de les PAU pensen establir la doble correcció i la revisió quan la diferència sigui significativa. En la pràctica això implica fer ràpidament una fotocòpia de cada examen per l'altre corrector, la qual cosa no serà fàcil de fer. Si és així, sembla que l’interès principal no és simplement estalviar-se diners als substituir correctors per ordinadors, sinó realment evitar problemes legals.
Alguns coordinadors de matèries, els que més han treballat, estan molt molestos perquè ara han de pagar tots per culpa dels que no han treballat tant i, sobretot, perquè consideren que aquest tipus de proves només són objectives en quant a la correcció però no ho són en quant condicionen molt negatívament la forma d’ensenyar.
A conseqüència d’aquest conflicte ja no continua el coordinador d’Història (per això encara no s’ha fet la reunió amb el professorat d’Història), i altres coordinadors han anunciat que dimitiran.
Ens agradaria saber la teva opinió al respecte, si creus que des del sindicat (AMES) hauríem de fer alguna gestió i quin tipus d’actuacions proposes. Per això clica a continuació en "Comentarios" i escriu la teva opinió.
És evident que per aquest tema ens aniria molt bé comptar amb uns sindicats de Secundària forts i amb una gran capacitat de convocatòria però encara no els tenim. Des d’aquí et demanem que en les properes eleccions sindicals no et quedis sense votar i que votis algun sindicat de Secundària, sigui el que sigui.
Sindicat de professors AMES
Segons han comentat els responsables de les PAU en determinats exàmens d’algunes matèries s’han detectat diferències de fins tres punts en funció de qui sigui el corrector i, evidentment, això és una situació que pot originar molts problemes a l’Administració davant d’una reclamació per la via legal. És evident que es deuen referir a matèries en les quals el coordinador no ha proporcionat unes pautes prou detallades de correcció. Per intentar evitar aquest tipus de problema en la part de preguntes convencionals, els responsables de les PAU pensen establir la doble correcció i la revisió quan la diferència sigui significativa. En la pràctica això implica fer ràpidament una fotocòpia de cada examen per l'altre corrector, la qual cosa no serà fàcil de fer. Si és així, sembla que l’interès principal no és simplement estalviar-se diners als substituir correctors per ordinadors, sinó realment evitar problemes legals.
Alguns coordinadors de matèries, els que més han treballat, estan molt molestos perquè ara han de pagar tots per culpa dels que no han treballat tant i, sobretot, perquè consideren que aquest tipus de proves només són objectives en quant a la correcció però no ho són en quant condicionen molt negatívament la forma d’ensenyar.
A conseqüència d’aquest conflicte ja no continua el coordinador d’Història (per això encara no s’ha fet la reunió amb el professorat d’Història), i altres coordinadors han anunciat que dimitiran.
Ens agradaria saber la teva opinió al respecte, si creus que des del sindicat (AMES) hauríem de fer alguna gestió i quin tipus d’actuacions proposes. Per això clica a continuació en "Comentarios" i escriu la teva opinió.
És evident que per aquest tema ens aniria molt bé comptar amb uns sindicats de Secundària forts i amb una gran capacitat de convocatòria però encara no els tenim. Des d’aquí et demanem que en les properes eleccions sindicals no et quedis sense votar i que votis algun sindicat de Secundària, sigui el que sigui.
Sindicat de professors AMES
POSSIBLE MODIFICACIÓ DE L'ACTUAL CALENDARI ESCOLAR
Vull informar-vos d'algunes característiques del nostre calendari escolar davant de l'anunciat propòsit de modificació per part del Departament d'Educació.
1ª. Sobre la jornada lectiva dels alumnes. A Catalunya la durada de l'any escolar és similar en nombre de sessions de classe i dies lectius a la de qualsevol altre sistema educatiu europeu.
2ª. Sobre la jornada laboral del professorat. Al nostre país aquesta supera amb escreix l'estipulada en la Normativa d'inici de curs. Per tant: per què i en nom de qui s'està fent la "negociació" del calendari de treball del professorat? En quin protocol de negociació ha aparegut aquest punt sobre el calendari de treball?
Els professors, al no sentir-nos escoltats ni per l'Administració ni pels sindicats, ens hauríem de negar a qualsevol mínima ampliació del nostre horari laboral (ni lectiu ni complementari).
3ª. Sobre la jornada d'obertura de centres. Entenc que obrir més hores els centres educatius podria suposar una millora en l'aprofitament de les inversions públiques, però només si:
a) Efectivament existeix una oferta ponderada per a l'ensenyament públic i privat, és a dir no s'aprofundeixen més les discriminacions en funció del territori i condició econòmica de les famílies.
b) És te molt clar que la institució escolar no pot assumir tot sola el procés educatiu dels alumnes. És a dir que els professors no es poden fer responsables dels horaris laborals extensius de les famílies. Cal recordar que els pares no "participen en un procés de coeducació junt amb l'escola" sinó que són els agents principals i insubstituïbles de l'educació dels seus fills.
4ª. Sobre les condicions climàtiques. En el nostre clima molts anys es produeix un desplaçament de l'estiu cap a la primavera i/o un desplaçament cap a la tardor. D'altre banda, el rigor del nostre estiu impossibilita de facto i durant setmanes la labor acadèmica normal i dispara la conflictivitat. En conclusió, en el nostre país, per raons climàtiques, el millor és fer les classes quan fa fred i fer les vacances quan fa calor, encara que siguin dos mesos seguits.
Ara caldria preguntar-se: Per què els sindicats majoritaris no informen els seus treballadors d'un futur acord amb les administracions i de les implicacions en les nostres condicions laborals? A quins sectors pot beneficiar el defugir l'opinió dels docents?
Juan José Sotelo (Sindicat AMES)
1ª. Sobre la jornada lectiva dels alumnes. A Catalunya la durada de l'any escolar és similar en nombre de sessions de classe i dies lectius a la de qualsevol altre sistema educatiu europeu.
2ª. Sobre la jornada laboral del professorat. Al nostre país aquesta supera amb escreix l'estipulada en la Normativa d'inici de curs. Per tant: per què i en nom de qui s'està fent la "negociació" del calendari de treball del professorat? En quin protocol de negociació ha aparegut aquest punt sobre el calendari de treball?
Els professors, al no sentir-nos escoltats ni per l'Administració ni pels sindicats, ens hauríem de negar a qualsevol mínima ampliació del nostre horari laboral (ni lectiu ni complementari).
3ª. Sobre la jornada d'obertura de centres. Entenc que obrir més hores els centres educatius podria suposar una millora en l'aprofitament de les inversions públiques, però només si:
a) Efectivament existeix una oferta ponderada per a l'ensenyament públic i privat, és a dir no s'aprofundeixen més les discriminacions en funció del territori i condició econòmica de les famílies.
b) És te molt clar que la institució escolar no pot assumir tot sola el procés educatiu dels alumnes. És a dir que els professors no es poden fer responsables dels horaris laborals extensius de les famílies. Cal recordar que els pares no "participen en un procés de coeducació junt amb l'escola" sinó que són els agents principals i insubstituïbles de l'educació dels seus fills.
4ª. Sobre les condicions climàtiques. En el nostre clima molts anys es produeix un desplaçament de l'estiu cap a la primavera i/o un desplaçament cap a la tardor. D'altre banda, el rigor del nostre estiu impossibilita de facto i durant setmanes la labor acadèmica normal i dispara la conflictivitat. En conclusió, en el nostre país, per raons climàtiques, el millor és fer les classes quan fa fred i fer les vacances quan fa calor, encara que siguin dos mesos seguits.
Ara caldria preguntar-se: Per què els sindicats majoritaris no informen els seus treballadors d'un futur acord amb les administracions i de les implicacions en les nostres condicions laborals? A quins sectors pot beneficiar el defugir l'opinió dels docents?
Juan José Sotelo (Sindicat AMES)
NECESSITEM UN GRAN PACTE PER L'EDUCACIÓ
En la reforma del sistema educatiu que ha proposat l'actual equip ministerial en el seu document per al debat "Una educación de calidad para todos y entre todos" es torna a defensar alguns dels aspectes de la LOGSE que van ser més criticats en aquests últims anys per una gran part del professorat de Secundària. Entre ells cal destacar els següents:
1. Que la repetició de curs ja no restarà condicionada a tenir més de dues assignatures suspeses, sinó al que decideixi la Junta d'Avaluació; és a dir que es podrà passar de curs amb tres o més assignatures depenent dels centres, la qual cosa implicaria greuges inevitables.
2. Que no es podrà repetir en cada un dels quatre cursos de l'ESO, sinó només dues vegades a tota l'ESO.
3. Que no es podran establir itineraris pel tractament de la diversitat al segon cicle de l'ESO, sinó desdoblaments en aquelles assignatures que la plantilla ho permeti.
4. Que els Programes d'Iniciació Professional (PIP), pensats pels alumnes que no volen seguir estudiant després de l'ESO, ja no es podran iniciar als 15 anys sinó als 16.
L'inici de l'aplicació d'aquests criteris ha estat anunciat pel curs 2006/2007. Com a l'any 2008 hi haurà unes noves eleccions, si es produeix un nou canvi de govern, la durada d’aquesta futura llei que ara es prepara, tornaria a ser de només 2 o 3 anys. Personalment considero que el nostre sistema educatiu no pot estar sotmès a canvis continus com a conseqüència dels canvis de govern. Per això, molts professors demanem a tots els partits polítics la seva implicació per tal d’assolir un gran Pacte per l'Educació, que garanteixi la necessària estabilitat del nostre sistema educatiu.
Així mateix, entenem que cal cercar un gran Acord Social per l'Educació mitjançant el qual tots els sectors implicats en l'ensenyament (professors, pares, alumnes, administracions, ...) puguin establir uns principis bàsics compartits i acceptats per tothom.
Per tal d'arribar al Pacte per l'Educació proposem el següents eixos fonamentals:
1. Consensuar entre tots els partits polítics els coneixements i els procediments bàsics que l'alumne ha de posseir per a poder iniciar, després de l'ESO, una FP o un Batxillerat. Aquest coneixements haurien de ser molt bàsics per als alumnes que després de l'ESO no volen seguir estudiant i d'un nivell més alt pels alumnes que després de l'ESO volen accedir al Batxillerat o a la FP.
2. Elaborar una llei d'educació àmplia en la qual tots poguessin sentir-se inclosos i a gust. El nou model educatiu no sol hauria de permetre sinó fomentar que cada centre educatiu pogués decidir si prefereix fer grups homogenis o no un any i no fer-ho al següent, si prefereix fer itineraris o fer desdoblaments, etc.
3. Establir una prova externa d'accés al Batxillerat i a la FP posterior al títol de l'ESO. Això permetria fer compatible l'augment d'autonomia de gestió dels centres amb la seguretat que els alumnes que accedeixen al Batxillerat i a la FP tenen la preparació mínima necessària per a seguir amb èxit aquests estudis. Per a evitar un innecessari augment del fracàs escolar al final de l'ESO i poder així complir els objectius fixats per la UE per al 2010 i els consells de l'OCDE, aquesta prova no hauria de ser una revalida de l'ESO, sinó una "prova d'accés a la FP i al Batxillerat", com ho són les actuals PAU (selectivitat) per a accedir a la Universitat.
Altres aspectes que podrien col·laborar a millorar el nostre sistema educatiu són:
1. Establir un batxillerat de tres anys.
2. Avançar els Programes d’Iniciació Professional (PIP) als 15 anys per als alumnes que presenten un clar rebuig al sistema educatiu.
3. Elaborar i aprovar una Llei de Finançament que garanteixi els recursos necessaris per l’aplicació dels canvis que es proposen. Així mateix, demanem el compromís polític per tal d’arribar a una despesa en Educació equivalent al 6% del PIB.
Barcelona, 12 de gener de 2005
Antonio Jimeno
1. Que la repetició de curs ja no restarà condicionada a tenir més de dues assignatures suspeses, sinó al que decideixi la Junta d'Avaluació; és a dir que es podrà passar de curs amb tres o més assignatures depenent dels centres, la qual cosa implicaria greuges inevitables.
2. Que no es podrà repetir en cada un dels quatre cursos de l'ESO, sinó només dues vegades a tota l'ESO.
3. Que no es podran establir itineraris pel tractament de la diversitat al segon cicle de l'ESO, sinó desdoblaments en aquelles assignatures que la plantilla ho permeti.
4. Que els Programes d'Iniciació Professional (PIP), pensats pels alumnes que no volen seguir estudiant després de l'ESO, ja no es podran iniciar als 15 anys sinó als 16.
L'inici de l'aplicació d'aquests criteris ha estat anunciat pel curs 2006/2007. Com a l'any 2008 hi haurà unes noves eleccions, si es produeix un nou canvi de govern, la durada d’aquesta futura llei que ara es prepara, tornaria a ser de només 2 o 3 anys. Personalment considero que el nostre sistema educatiu no pot estar sotmès a canvis continus com a conseqüència dels canvis de govern. Per això, molts professors demanem a tots els partits polítics la seva implicació per tal d’assolir un gran Pacte per l'Educació, que garanteixi la necessària estabilitat del nostre sistema educatiu.
Així mateix, entenem que cal cercar un gran Acord Social per l'Educació mitjançant el qual tots els sectors implicats en l'ensenyament (professors, pares, alumnes, administracions, ...) puguin establir uns principis bàsics compartits i acceptats per tothom.
Per tal d'arribar al Pacte per l'Educació proposem el següents eixos fonamentals:
1. Consensuar entre tots els partits polítics els coneixements i els procediments bàsics que l'alumne ha de posseir per a poder iniciar, després de l'ESO, una FP o un Batxillerat. Aquest coneixements haurien de ser molt bàsics per als alumnes que després de l'ESO no volen seguir estudiant i d'un nivell més alt pels alumnes que després de l'ESO volen accedir al Batxillerat o a la FP.
2. Elaborar una llei d'educació àmplia en la qual tots poguessin sentir-se inclosos i a gust. El nou model educatiu no sol hauria de permetre sinó fomentar que cada centre educatiu pogués decidir si prefereix fer grups homogenis o no un any i no fer-ho al següent, si prefereix fer itineraris o fer desdoblaments, etc.
3. Establir una prova externa d'accés al Batxillerat i a la FP posterior al títol de l'ESO. Això permetria fer compatible l'augment d'autonomia de gestió dels centres amb la seguretat que els alumnes que accedeixen al Batxillerat i a la FP tenen la preparació mínima necessària per a seguir amb èxit aquests estudis. Per a evitar un innecessari augment del fracàs escolar al final de l'ESO i poder així complir els objectius fixats per la UE per al 2010 i els consells de l'OCDE, aquesta prova no hauria de ser una revalida de l'ESO, sinó una "prova d'accés a la FP i al Batxillerat", com ho són les actuals PAU (selectivitat) per a accedir a la Universitat.
Altres aspectes que podrien col·laborar a millorar el nostre sistema educatiu són:
1. Establir un batxillerat de tres anys.
2. Avançar els Programes d’Iniciació Professional (PIP) als 15 anys per als alumnes que presenten un clar rebuig al sistema educatiu.
3. Elaborar i aprovar una Llei de Finançament que garanteixi els recursos necessaris per l’aplicació dels canvis que es proposen. Així mateix, demanem el compromís polític per tal d’arribar a una despesa en Educació equivalent al 6% del PIB.
Barcelona, 12 de gener de 2005
Antonio Jimeno