De tant en tant, pel món, vaig apuntant-me frases que m'agraden o em suggereixen alguna cosa o m'agrada com sonen...Us n'escric unes quantes...

- El temps és l'espai entre els nostres records.
- L'enyorança és quan l'ànima té gana (Del llibre "Si la sort truca a la porta" que per cert, és boníssim i l'he deixat a no-se-qui i em fa ràbia!)
- Morir per la democràcia és com morir pel sistema mètric decimal. Francesc Cambó
- No es mor d'amistat i es mor d'amor. L'amistat no mata, però tampoc no fa viure. M. Mercè Marçal.
- Un ull no és ull perquè el veus sinó perquè et mira

Bé, un altre dia més perquè en tinc moltes...uf, quan em poso a mirar-me-les totes m'encanten! Fa molt que no me n'apunto de noves!

Per uns instants.

T'he pogut gaudir tan poc!
No sé com somrius
ni la olor que fas,
no sé ni qui ets
però l'amor pot durar instants.

Amb un llibre vell
entre les mans
i els ulls tan profunds
i tan brillants...
Dolça bellesa despentinada
per uns instants.

Aquest poema el vaig escriure per una noia que vaig veure al metro, el 21 de setembre del 99 (any prolífic, eh?). Aquest poema ara que l'he escrit, no us sembla una mica academic? No sé...

Cos de nina i rostre de bruixa,
ullets petits que destil.len sabiesa.
Viu el present, estima la vida,
brilla tan sols per ella mateixa
i ella omple els buits que a l’ànima deixa.

Dolç destí que em vas fer trobar-la,
amarga ombra que vens a allunyar-la:
digueu-me el secret, digueu la manera
de fer que el meu cor
toqui el seu
de poetessa.


Mmmm, no té títol. La vaig escriure el 22 del 6 del 99! Hosti, el segle passat! Dins el poema, hi ha el nom amagat de la insipiradora del poema. Premi per a qui el trobi.

Dedins del fred
l'escalfor de la música
que se m'escola per la roba
i m'embulla els fils
del pensament, del sentiment.

Primavera de la tardor,
estiuet de Sant Martí,
un, dos, tres, maluc amb maluc.
Ballar, vull ballar amb el vent
que escampa les fulles
i et remou...

12-11-2004 He superat l'efecte negatiu de la tardor!

T’he somiat laxa,
rostre submergit al coll
i els teus cabells voraços
devoraven els meus dits.
Em pesava el teu pes,
deliciós, que m’arrelava.
Ara sí, em deia, i et somiava.
Només la teva pell em toca
com als altres:
massa; massa poc.
U palau el llit
si el teu cos hi volgués ser
de caricies i petons
un festival.
No et desitjaré, no cal.
No hi ets, ni vindràs,
ni voldràs, ni pesaràs.

Per a M un dia q la vaig somiar...el 20 d'agost d l'any en curs. Molta gent diu que mai no sa sap què pot passar...jo ho dic sovint. Però de vegades sí que se sap.

Us imagineu que tinguessiu molta gana i us donessin una forquilla per menjar la sopa? Uf, doncs jo avui després de molt de temps m'he sentit així.Quan vols que passi una cosa i passa tan sumament a poc a poc, que no quedes mai sadollada perquè la "gana" augmenta més depressa que allò que ingereixes... Estaré tornant a l'adolescència?? Algú em pot deixar una cullera? O potser hauria d començar a fer com fan els nens, que es mengen els fideus a grapats! Hauré d'estudiar com aplicar això a la meva pròpia metàfora perquè no ho entenc ni jo mateixa...Vinga, si algú s'il.lumina que m'ho faci saber!

Sempre em passa a la tardor. Sento la meva vida empresonada. Sento unes ganes infinites de fer coses i conèixer gent. I tinc la impressió de no poder fer-ho, de ser presonera, de tenir massa poc temps per viure. Potser només és perquè els dies s'escurcen...
Sento un amor que no gosa néixer perquè sap que només farà mal. Presoner de la incertesa.
En sento un altre que no pot dir-se amor ni sortir d'aquesta categoria. Presoner del mar..
Sento que centenars de llavis em criden per ser besats i per xiuxiuejar-me tot allò que els ulls han viscut.
Sento que cada dia perdo carícies, perdo llocs on anar, perdo vivències...
Potser només és perquè els dies s'escurcen...