M'esguarden núvols prenyats
que m'ensenyen i alhora
m'oculten el sol.

Em veig així si m'hi emmirallo
jugant a la cuit,
les mancances no em minven
l'ardorosa plenitud.

Rera els núvols
per embellir-los,
llueix el sol.

27-3-05

Aquest dia em sentia com el cel.

Aquesta cançó definia els meus sentiments en un moment de la meva vida ja molt llunyà. Fa poc la vaig tornar a sentir i vaig recordar que no vull sentir-me així. Mai més. Quan t'hi sents no és per gust però no, jo no m'hi penso sentir mai més, així que penso que si d'alguna manera es pot decidir, vol dir que d'alguna manera t'hi sents expressament. Almenys jo ho dic per experiència pròpia. Així no. Potser d'altres maneres, però mai més com diu aquesta cançó i moltissim menys per temps llarg i prolongat. Estaré madurant? Jeje. De totes maneres, la cançó és molt maca i molt sentida.

No se da ni cuenta que cuando la miro
por no delatarme me guardo un suspiro,
que mi amor callado se enciende con verla
que diera la vida para poseerla.
No se da ni cuenta que brillan mis ojos
que tiemblo a su lado y hasta me sonrojo
que ella es el motivo que a mi amor despierta
que ella es mi delirio y no se da cuenta.

Esta cobardia de mi amor por ella
hace que la vea igual que a una estrella
tan lejos, tan lejos en la immensidad
que no espero nunca poderla alcanzar

No se da ni cuenta que le he concedido
los calidos besos que no me ha pedido
que en mis noches tristes desiertas de sueño
en loco deseo me siento su dueña.
No se da ni cuenta que ya la he gozado
que ya ha sido mia sin haberla amado
que es su alma fria la que me atormenta
que ve que me muero y no se da cuenta.

Et ragen dels ulls espurnes de foc
que em cremen la pell i m’encenen el cor,
carícies de seda que escampen la llum,
llum de miratge i de joc.
Una espurna cada porus
un raig de foc cada gest.
T’he esperat tota la vida
per cantar-te com ho he fet.

Mirades, sou de mentida
que m’aboqueu a l’infern!
o al paradís del teu tacte
de mentida però ben cert.

I així amb una sola espurna
ja et quedes per sempre més.
I si em mira, si no em mira,
el foc crema a un altre si
i a mi tan sols se’m cargola
de seda al cor el teu fil.

Per a M.

12-3-2005

Perquè algú...eh, eh, eh, eh, eh...em va dir que la Bebe era basta (perdó, vulgar, però tampoc ho és!)....us escric unes quantes frases i trossos de cançons seves, perquè veieu que és molt i molt poètica i que diu coses que m'encantaria haver-les pensat jo...enveja sana! Visca la poesia!


...y aqui te espero, con mi cajita de la vida
cansada, a oscuras, con miedo
y este frio, nadie me lo quita...

...el aire huele a ti, mi casa se cae porque no estas aqui
mis sabanas, mi pelo, mi ropa te buscan a ti
mis pies son como de carton
que voy arrastrando por cada rincon
mi cama se hace fria y gigante
y en ella me pierdo yo
mi casa se vuelve a caer
mis flores se mueren de pena
mis lagrimas son charquitos
que caen a mis pies
te mando besos de agua
q hagan un hueco en tu calma
te mando besos de agua
pa que bañen tu cuerpo y tu alma
te mando besos de agua
para que curen tus heridas
te mando besos de agua
de esos con los que tanto te reias...

(aquest tros q acabes d llegir, és genial, pura poesia...això dels besos de agua,bua, a més ho canta super fluixet..preciós)

...te robare algun cabello,
para amarrarlo a la tenzas de mi pelo,...

...sobre las caderas se mueve mi falda,
con el tintineo de tu risa y tu jaleo,
y al volver la noxe m tendras mimada,
bajo una luna de cenizas plateadas,...


I sí, ho ha escrit ella i no jo! Ja m'agradaria escriure aixií!!