Anava a mirar si ja l'havia publicat...però coi, ja és tan llarg això q fa mandra...b, si ja l'he publicat doncs...ripetete! Si no, aquí teniu un poema, del 99, la temporada primera d'escriure poemes.

MITJA LLUNA

Mitja lluna donaria al teu rostre d'infant
els estels, si ho volguessin, als ulls verds
perquè brillessis d'alegria,
que és llavors quan m'enamores.

23-7-99

Aquest és el títol d'un llibre que em va robar el cor...el llibre i la seva petita protagonista. I el que ve, n'és un fragment.

"De cop, veig una dona de pedra davant meu. Està damunt d'un pedestal, al mig d'un petit estany, com si acabés de sortir de l'aigua. Està despullada i porta una mena de tovallola damunt l'espatlla. També és de pedra, però els plecs sembla que siguin de roba. La pedra és llisa i blanca, amb petites zones d'ombra. La dona té el cap inclinat lleugerament cap a l'esquerra. Té els braços blancs i rodons, i la panxa sembla molt suau. S'aguanta damunt el peu esquerre i té el dret una mica avançat, com si estigués a punt d'aixecar-lo per fer una passa cap endavant. La pedra clara brilla com si fos pell. I les cames estan tan ben formades que es veuen perfectament els genolls i els panxells arrodonits, com si fos viva. I després, els peus amb els dits i les ungles. Però el més bonic és el genoll esquerre.
(...)
De sobte, algú em passa un braç per l'espatlla: la senyoreta Urban.
- Per què plores, Halinka?- em pregunta.
Ni me n'he adonat que estava plorant.
-És bonica- li dic- Aquesta cama...
No sé pas què dir. I, a més, només cal que obri els ulls per veure-la ella mateixa.
(...)
Abans no havia pensat mai que hi ha moltíssimes cose que només són útils, però que també n'hi ha d'altres que et poden encantar, de tan boniques que són, i perquè n'hi ha poques. Tot d'un plegat ho entenc: comparada amb les coses útils, la bellesa és supèrflua, malgrat que és una cosa que es necessita absolutament. Jo, almenys, sempre la necessitaré: ho sé des d'ara."

"Si la sort truca a la porta" de Mirjam Pressler.

Hora de sopar;
em fas venir gana
i desig de tastar la teva olor
sota l’orella blanca,
de beure’m les gotes
de bellesa que regalimes
i menjar-me la música
a la teva boca.
Llegir la poesia
que vessa dels teus ulls
abans d’anar a dormir.

S.

21-2-06

Com sempre amb tu, confosa.
I no sé on acaba la teva persona
i on comença el teu personatge en mi.

No veig res clar
i alhora ho sé tot,
que sents el mateix
i ho dius diferent.

Em menteixo creient sí mentre dius no?
O et menteixes tu, que no m’ho dius?
Per què ens fem mal?
Per què com més a prop més lluny?
Per què una certesa o mentida?

Perdo amb tu què és veritat,
perdo i hi guanyo la vida
en un pensament fugaç.

A.

18-2-06

Queda’t enfora que ara mateix
tornaria a estimar com si res
el devessall de rajos de lluna
que t’il.lumina el rostre
i em tornaria a asfixiar
amb la teva olor dolorosa;
em tornaria a confondre amb tu…
Així que deixa distància,
deixa el mar aquí entremig
que en tinc prou amb somiar-te

A.
12-2-06