I m'adormo cada nit
estupidament enamorada,
dolçament enamorada...
sentint el que sents i em contes,
plorant una vida inventada.
Una vida de paper
que pren a una actriu la cara.
I et somio de paper.
I et beso però no existeixes!
I m'enamoro de tu
i de la vida imaginada.

Podries ser tan real
com un record de fa segles.
Com sé que la realitat
no és només el que veig ara?
Entre un somni i un record,
què és més real encara?
Seràs llavors recordada
potser en comptes de somiada?

I allà on existeixes de paper
podré recordar els petons que em vares fer.

24-9-06

A la somiada o potser recordada Nan King.

Ja estic quasi acabant el següent llibre (b, o anterior, però el segon que llegeixo jo, no sé en quin ordre els va escriure) de la Sarah Waters "besar el vellut", ja havia vist la peli a tv3 (no era una peli d'alta qualitat però la història mola). El llibre també m'està tornant boja igual que l'altre, aquesta dona és una artista de veritat. Perquè jo crec que no tothom és capaç de dur un argument a la categoria d'obra d'art, a que t'arribi al fons de l'ànima, a fer-te plorar, a fer-te patir pels personatges com si fossis tu mateixa...a fer-te VIURE la història i la novel.la. M'acabo d fer fan d'aquesta dona...i em fa molta pena que ja se m'està acabant el llibre buaaa.

A petició del comentari a l’article anterior, us contaré que el llibre enamorat va d’una noia q viu entre lladres (així tipo Oliver Twist) fins que un col.lega li proposa anar a una mansió on viu un vell una mica grillat amb la seva neboda (bé, el típic embolic d’herències i de casaments) Ella accepta, va a la mansió però quan es pensa que tot ha sortit com ells volien, PLAF! et quedes a quadres i a partir d’aquí és quan no pots deixar de llegir i cada vegada s’embolica més la troca. Tot això farcit amb una mica d’amor (ja sabeu…dues dones juntes, solitàries…senyora i donzella…ejem).

Canviant de tema, l’altre dia pensava, si mai us heu imaginat una història d’amor entre senyora i donzella, qui us imaginau que serieu, l’una o l’altra?? És curiós pensar-hi. O potser t’ho imagines segons la teva època de la vida…

Tinc al davant un objecte que no puc deixar de mirar i que no puc separar de la meva persona. Digueu-me fetitxista però és un llibre. Ja sé que l’objecte en si no és el que m’ha enamorat però és on he llegit i sentit la història i sobretot les protagonistes que sí que ho han fet. Ara trobo a faltar les pàgines que m’han permès compartir la seva vida i els seus sentiments. Ara em fa com a pena el llibre que estic llegint a continuació perquè em fa la impressió que no em diu res. He de córrer a comprar un altre llibre de la mateixa autora. He de córrer a baixar la pelidetele d’internet. Quan comences un llibre mai no saps si s’esdevindrà aquest fenòmen, aquest de que et toqui el cor dirèctament. Cada cop que en comences un és un “aviamsiaquestavegadasí”. I amb “Falsa identitat” de la Sarah Waters, va ser que sí.
SANDRA