Ara mateix m'acaba d'atacar un fantasma del passat: la primera dona que em va agradar. La que, involuntariament i encara diria més, a contracor va fer que m'agradessin les dones i que anés a parar a aquest món de dones. En honor seu, us penjo un poema que li vaig escriure. El veig molt innocentot i antic...però era per ella. Crec que no l'he publicat...mira, si no, estarà publicat dues vegades jejeje.

Igual que la lluna i el sol
igual que la bella natura
de tan bonica com tu
només n'hi ha una.

El teu rostre resplendent
llueix com ho fa l'albada
i els teus ulls de color mel
són la dolcesa encarnada.

Els estels, els més brillants,
tots t'envegen, estimada,
que el meu viure ara és la nit
i un bes teu la matinada.

1-10-97
Per a la dolça L.

Si que escrivia poemes mètrics abans...

Del llibre enamorat. Encara no he pogut deixar de pensar-hi ni deixar de buscar fotos per internet sobre la peli ni de les actrius ni deixar de parlar-ne a tothom.
P.D.Tothom veu tan espai entre el text i la foto com jo?? No entenc per què.

M'agradaria tenir aquest poder, el que "besar el vellut" ha tingut sobre mi. Com que la protagonista s'enamora de la Kitty tant i tant...te n'enamores tu també! Voldria transmetre això i que tothom pogués enamorar-se també del que m'enamora a mi. Quin és el secret?