Va passant el temps
i quan et tinc al costat,
tan al costat enmig de la música…
m’inspires…
I fas que les carícies
que em neguen les teves mans
viatgin com la brisa ardent
i em facin cremar la pell.
Fas que el teu riure em ressoni
endins de l’ànima i tens
el ressort perquè respiri
el cor acceleradament

Amb la mirada m’envies
el poder dels quatre vents:
la frescor de primavera
i el vent glaçat de l’hivern.

Quan mous els dits m’acarones
i quan em mires m’encens
i els meus llavis es deleixen
per tastar i mossegar els teus.
Quan em deixaràs que et miri?
Perquè veig que passa el temps
i els ulls de tardor no es clouen,
el desig és ben present.

Només vull les mans, sentir-les
com anèmones a la pell.


Ulls de tardor torna...o mai ha marxat...