Estic tan adole…em sento com quan tenia 15 anys, bojament enamorada en el mateix dia de 3 persones diferents (i per arrodonir-ho, somio amb una 4a).
Què em passa? No és això el que jo vull en realitat. Jo vull estar tranquil.la i ja em sentiré així quan algú em correspongui i passi alguna cosa palpable…ara és absurd, ara fa mal.
Em sento així perquè no tinc un altre remei? Perquè necessito estimar? Perquè estic enamorada i no sé la casa? (com diu ma mare).
No vull ser d’aquesta manera però alhora no ho puc evitar em sento totalment enamorada…d’aquesta, de l’altra…tant és…és normal? És erroni? És possible? És veritat? En el moment sí. Aquest estar enamorada, són simplement les ganes d’estar-ho?
Però em sento tan enamorada…d’aquesta, de l’altra…tant és…

22-12-07

La diferència entre ell i tu és que ell només és una fantasia que ni tan sols voldria que es fes realitat.
La diferència entre ell i tu és que a tu t’estimaria i voldria recórrer tota la teva pell,
i ensumar les teves mans i acariciar-te el cabell.
La diferència entre ell i tu és que amb tu no acabaria; continuaria i continuaria i continuaria…
La diferència entre ell i tu és que a tu vull fer-te riure i beure’m les rialles.
La diferència entre ell i tu és que ell no importa. I tu sí.


12-12-07

Per si mai ho llegeixeS.

El vespre primer vaig somiar-te
i vaig imaginar el teu cos jove.

El vespre segon vam aliar-nos
el teu son i jo per acostar-te’m.

I he vist de veres el teu alenar infantil…
quasi quasi infantil….

Per a Z.

2-12-07


No sé si m'acaba d'agradar per la seva simplicitat aquest poema...o no...però no vaig poder remodelar-lo més: era així.
Era tan bufó.