Com el dia i la nit
giren i passen i roden i tornen.
Atrapada, no ho controles,
mires lluny i tot passa,
el món és el subjecte
tu ets només l’objecte,
donant tombs, marejada,
criden i marxen i volen i tornen
el vespre i la tarda,
la nit i la calma.
Un personatge de farcit
que es plantegen eliminar,
sense decidir, sense opinar.
Només vas i tornes,
el teu pensament no compta,
no existeixes de debò,
només passes i tornes
com la llum i les ombres.

Hi ha dies que els sentiments et desborden, com va ser aquest 21 de maig del 2002, pensant per variar en aquella època en A. No saps què hi fas en aquest món i què representa que has de fer, què hi pintes o què s'espera de tu o què esperes tu mateixa...buf. Hi ha dies que els sentiments només poden sortir en forma de text o de poema (aquest anava precedit d'una "carta" plena de preguntes sense resposta...).

mola molt aquest poema!
i té tota la raó. Hi ha dies, o èpoques més o menys llargues en que penses massa. Penses sobre el que et passa i el que no et passa, i hi dones voltes i voltes, i com a volta que és, arribes allà d'on parties, el començament. I et quedes altre cop pensant en el mateix. I pq? i si? i acabes deduint que no en treuràs res menjant-he l'olla d'aquesta manera, pq per molt que hi pensis et seguiran passant les mateixes coses o et seguiran no passant les mateixes coses.
D'això ja n'hem parlat molt tu i jo, oi?
un petonet bonica