Li diria, viu amb mi, casa’t amb mi, vine, et tornaré a estimar i serà per sempre, anirà bé, t’ho juro. Però no ho volem, ni tu ni jo. No sé per què. És l’amor impossible de la pel.lícula, de la pel.lícula que acaba malament i et deixa aquell mal gust…Jo no en sé d’arribar al teu fons, no en sé prou, mai he sabut estimar-te. I crec q mai en sabre, no sé on s’aprèn això, què s’ha de ser per estar al teu costat? Déu? O t’has d trobar tu mateixa abans q ningú et pugui trobar? Treu-te la màscara d’un cop. Deixa veure la teva pell cremada i ferida, encara que cogui. Es curarà al final, ja ho veuràs. Però, ai! Que bé que es viu emmascarada, oi?

Ho vaig escriure algun dia de l'estiu passat. De vegades hi ha sentiments que duren instants. Avui ho sents així, demà d'una altra manera, però ja diu alguna cosa que ho hagis sentit, no? Són tan conctradictoris...sempre! Ah, li diria a A.

Pensava en tot el que guarden les inicials que fem servir als blogs per referir-nos a aquelles persones. Les incials un dia passen a ser lletres aïllades.

Si tens raó Momo, de fet, estimant-me a mi mateixa he aconseguit molt, com si diguessim, però també cal que l'altra persona es deixi estimar perquè si no, desgasta molt, esgota, m'entens? En fi, el que dic al final del comentari, que són coses que sents durant una estona i després continues "normal". Ah, per cert, q el llibre aquest també me l'he llegit i em va agradar moltíssim.

En el llibre d'El cavaller de l'armadura rovellada hi ha una frase que em va marcar, i que tu planteges en forma de pregunta: per estimar algú "de veritat" necessites estimar-te primer a tu mateix.
No m'atreveixo a dir que sigui veritat sempre... però per una banda té raó...