Sempre em passa a la tardor. Sento la meva vida empresonada. Sento unes ganes infinites de fer coses i conèixer gent. I tinc la impressió de no poder fer-ho, de ser presonera, de tenir massa poc temps per viure. Potser només és perquè els dies s'escurcen...
Sento un amor que no gosa néixer perquè sap que només farà mal. Presoner de la incertesa.
En sento un altre que no pot dir-se amor ni sortir d'aquesta categoria. Presoner del mar..
Sento que centenars de llavis em criden per ser besats i per xiuxiuejar-me tot allò que els ulls han viscut.
Sento que cada dia perdo carícies, perdo llocs on anar, perdo vivències...
Potser només és perquè els dies s'escurcen...

Et dedico dues cançons d'Els pets, que m'ha recordat el teu post
"Hi ha tantes coses a fer i em queda tan poc temps per fer-les, tantes coses a fer llocs per recordar, llavis per besar, a fora hi ha un dia a punt d'estrenar..."

"Potser passo massa temps a casa, pot ser, però el carrer és tan fosc. Deu ser que aquest cony de temps se'm fica al cos..."
Apa bona tardor!