Cos de nina i rostre de bruixa,
ullets petits que destil.len sabiesa.
Viu el present, estima la vida,
brilla tan sols per ella mateixa
i ella omple els buits que a l’ànima deixa.

Dolç destí que em vas fer trobar-la,
amarga ombra que vens a allunyar-la:
digueu-me el secret, digueu la manera
de fer que el meu cor
toqui el seu
de poetessa.


Mmmm, no té títol. La vaig escriure el 22 del 6 del 99! Hosti, el segle passat! Dins el poema, hi ha el nom amagat de la insipiradora del poema. Premi per a qui el trobi.

D'acord, d'acord, us ho diré: MARGO!

Confeso que no he vist el nom..però el poema si, esencial, bonic, bell! sempre et dic el mateix, però és el
que jo veig. Agre-dolç per l'amarga ombra.

Vaja, jo tamé hi havia vist Marga...

Ostres Isnel...quina vista! Però no ho has encertat del tot del tot...hi ha un petit matís...una petita sinalefa que personalitza encara més el nom...la resposta, el proper capítol!

Marga?