Per uns instants.

T'he pogut gaudir tan poc!
No sé com somrius
ni la olor que fas,
no sé ni qui ets
però l'amor pot durar instants.

Amb un llibre vell
entre les mans
i els ulls tan profunds
i tan brillants...
Dolça bellesa despentinada
per uns instants.

Aquest poema el vaig escriure per una noia que vaig veure al metro, el 21 de setembre del 99 (any prolífic, eh?). Aquest poema ara que l'he escrit, no us sembla una mica academic? No sé...

Ostres, merci per la suggerència. Aquí el deixo així, però si mai el torno a escriure enlloc, ho tindré en compte, d'acord? Sempre és bo innovar...merci!

No, jo no el trobo acadèmic. Si em permets una suggerència, jo canviaria tots els "instants" en plural pel singular: "un instant". Em sembla que el poema guanya molt, fent aquesta senzilla operació.

:)