Text d'una convidada i bona amiga, la Raquel Garcia.

Perquè anàvem pujant un pendent pedregós em cansava i ens asseiem al marge. Perquè les pedres es convertien en gespa flonja, ens estiràvem i miràvem desfilar els núvols sobre nostre. Perquè els núvols es tornaren negres i ens atrapà la tempesta sortírem corrents i trobàrem una caseta, amb foc a la llar, dos coixins a terra i un plat amb galetes.
Perquè la roba quedà seca ens sentírem més còmodes en aquell lloc i vaig voler agafar una galeta, i tot desaparegué.
Perquè vaig aparèixer en un prat ple de flors silvestres però tu no hi ets, t’has quedat amb les galetes?
Tanco els ulls, aspiro profundament, estiro els braços, feliç d’estar viva i dono voltes, voltes i voltes fins que marejada caic a terra.
Perquè desperto al meu llit amb una floreta a la mà. Sola. No hi ets. Encara segueixes menjant galetes?

A mi m'agrada molt, molt oníric, molt bucòlic....em fa somriure...gràcies Ra! Mua.

De tant en tant, vaig fent un cop d'ull a aquest "món de dones" que vas creant...ja et vaig comentar que m'agradaven els teus escrits ;) ...

També m'ha agradat el text de la Raquel, suposo que per les aventures que m'acompanyen darrerament cada nit (i que recordo tot just neix l'alba,cosa estranya en mi)...

Petons kaòtiks per a ambdues poetes!jiji...

Ja he borrat el comentari d'Spam. Em sap greu noia, últimament ningú no diu res si t'hi fixes. Bé, paciència dona.

Jo, quina decepció, només un comentari i és spam!
Gràcies per posar un text meu, tenint en compte que només hi ha textos teus i de gent reconeguda, no sé si mereixo l'honor...