Quan els estels despuntin arran de vespre
vull que hi siguis;
quan, un dia qualsevol,
la rosada brilli en passar
vull que hi siguis;
quan senti a dins la tristesa escanyar-me
vull que hi siguis;
o quan un broll d’alegria
em faci ballar el cor
en una dansa embogida
vull que hi siguis.

Vull que siguis aquí
matí, vespre i cada dia,
vull tenir-te al meu costat
quan senti a dintre la vida
o quan vegi que el temps fuig
i em rondi un deix de follia.

I vull ser just en el lloc,
en el moment ben precís
en què em necessitis tu.

4-2-2000
Aquest poema el vaig escriure més aviat per a ningú...per a alguna persona abstracte, tot i que en aquella època pensava força en E. No és q l'escrivís per ella en concret. Més aviat era un poema poètic a la poesia. Gust de posar juntes paraules que sonen bé i trobar imatges suggerents...en fi. Ostres, fa molt que ningú em posa comentaris...si passeu per aquí, feu-ho, siusplau, que fa il.lusió. Merci

Nena, què vol dir Benedetti? Explica-ho aquí per si algú s'hi interessa, que així farem cultura!

Ah, que aquella d'abaix era joc, m'he oblidat de posar el nom...

M'ha agradat molt... potser algun dia te'l robo i el vaig servir (tranqui, no et prendré l'autoria). El final m'agrada sobretot, m'ha sonat molt Benedetti...

Sandra, tots els poemas que has deixat aqui són molt bonics. A mí m'ha agradat especialment aquest, perquè no hi ha millor sinònim d'amor que compartir. Ni una única persona a qui dirigir-lo.

Doncs ja ho veus... passava per aquí i m'hi he aturat. És bonic, el poema. Crec que expressa prou bé la necessitat que tenim de compartir les coses. Perquè si es té algú al costat, tot canvia, oi?