Va passant el temps
i quan et tinc al costat,
tan al costat enmig de la música…
m’inspires…
I fas que les carícies
que em neguen les teves mans
viatgin com la brisa ardent
i em facin cremar la pell.
Fas que el teu riure em ressoni
endins de l’ànima i tens
el ressort perquè respiri
el cor acceleradament

Amb la mirada m’envies
el poder dels quatre vents:
la frescor de primavera
i el vent glaçat de l’hivern.

Quan mous els dits m’acarones
i quan em mires m’encens
i els meus llavis es deleixen
per tastar i mossegar els teus.
Quan em deixaràs que et miri?
Perquè veig que passa el temps
i els ulls de tardor no es clouen,
el desig és ben present.

Només vull les mans, sentir-les
com anèmones a la pell.


Ulls de tardor torna...o mai ha marxat...

Quan escrivim, ja sigui poesia o prosa, sempre, encara que no ho volguem reconèixer, ho fem per a què algú ens llegeixi. El cas és que no tothom sap atrapar el lector i fer que s'identifiqui amb els nostres sentiments. A tu, Sandra, se't dóna prou bé la poesia, espero que encara que no la publiquis en aquest blog, continuïs cultivant-la.
D'entre els teus escrits em quedo amb el següent:
"Li diria, viu amb mi, casa’t amb mi, vine, et tornaré a estimar i serà per sempre, anirà bé, t’ho juro. Però no ho volem, ni tu ni jo. No sé per què. És l’amor impossible de la pel.lícula, de la pel.lícula que acaba malament i et deixa aquell mal gust…Jo no en sé d’arribar al teu fons, no en sé prou, mai he sabut estimar-te. I crec q mai en sabre, no sé on s’aprèn això, què s’ha de ser per estar al teu costat? Déu? O t’has d trobar tu mateixa abans q ningú et pugui trobar?"
I tu, Sandra, deixes que arribin al teu fons?